La justícia europea ha avalat els límits temporals perquè els consumidors puguen reclamar les despeses hipotecàries declarades abusius. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (*TJUE) s'ha pronunciat de nou sobre aquesta clàusula que els bancs van imposar als consumidors perquè abonaren la totalitat del cost dels tràmits de notaria, registre de la propietat i gestoria a l'hora de formalitzar una hipoteca —i que va ser declarada il·legal en 2019 pel Tribunal Suprem, que va obligar a un repartiment igualitari entre entitats financeres i clients— i ha assenyalat que, encara que l'acció per a exigir que aquesta obligació siga declarada nul·la per abusiva, no impedeix que es pose una data límit per a reclamar la devolució de l'abonat de més, que en el cas d'Espanya seria de cinc anys.

La justícia europea ja va establir al gener de 2024 que el termini de prescripció per a reclamar les despeses hipotecàries comença a córrer en el moment que el consumidor té tota la informació sobre la nul·litat d'aquesta clàusula i coneix tots els seus drets. Aquesta tesi va ser reforçada a l'abril d'eixe mateix any, quan el tribunal va precisar que el termini de prescripció s'iniciava una vegada que l'usuari té “coneixement cert” que la clàusula inclosa en el seu contracte de préstec per a l'adquisició d'un immoble és abusiva, és a dir quan existeix sentència ferma de nul·litat, però mai es va posar una data concreta de fi per a dur a terme el tràmit de reclamació. Aquesta sentència va ser ben rebuda pels consumidors, ja que en la pràctica suposava l'ampliació del termini per a reclamar per a molts clients. Així, al juny, el Tribunal Suprem va seguir el camí del *TJUE i va aplicar aquest mateix criteri a la seua jurisprudència.

En una sentència que s'ha donat a conéixer aquest dijous, la màxima instància judicial ha respost a la qüestió prejudicial elevada per un jutjat espanyol que va preguntar si és possible tractar de manera diferent la demanda sobre la legalitat d'una clàusula i la demanda basada en els efectes restitutoris derivada de la declaració de nul·litat. És a dir, el Jutjat de Primera Instància número 8 de la Corunya qüestiona que l'acció per a sol·licitar la nul·litat d'aquesta obligació no prescriga, mentre que l'acció per a exigir el pagat de més sí que ho faça. En aquest cas, va indicar en el seu escrit en el qual va plasmar els seus dubtes, “arribaríem a l'absurd que la nul·litat absoluta operara en el buit, no tinguera cap conseqüència, perquè encara declarada la seua existència (no sotmesa a caducitat ni prescripció) no es podria retornar les prestacions ni s'apreciara prescrit o caducat aquest extrem de l'acció”. I va afegir que això tindria un “efecte dissuasiu” entre els afectats per les clàusules abusives en les hipoteques.

El jutjat gallec va plantejar la qüestió prejudicial en el marc d'una demanda que va plantejar una consumidora al febrer de 2023 contra el Banc Santander, en la qual va demanar anul·lar la clàusula sobre les despeses d'hipoteca en el seu contracte, signat 14 anys abans, i la devolució de la quantitats pagades indegudament, més interessos legals. El banc es va oposar a aquesta segona part i va al·legar que l'acció per a reclamar el reembossament ja havia prescrit, ja que el Codi Civil fixa en cinc anys el termini per a fer valdre eixa exigència (abans de la seua reforma el temps màxim eren 15 anys).
Casos de reclamació similars

El *TJUE explica que la Directiva sobre les clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors i el principi d'equivalència —que obliga al fet que els requisits establits en les legislacions nacionals i en el Dret de la Unió en matèria d'indemnització de danys siguen similars— no s'oposa al fet que l'acció de restitució caduque, malgrat que la reclamació de nul·litat no prescriga. Això sí, precisa que les lleis nacionals han de contemplar un termini similar en tots els casos sotmesos a la restitució i no pot impossibilitar o dificultar excessivament en la pràctica l'exercici dels drets conferits als consumidors.

Així les coses, sobre el cas concret que estudia el jutjat gallec, el màxim tribunal europeu apunta que per a determinar si es respecta el principi d'equivalència, el jutge haurà de comprovar si existeix una similitud, des del punt de vista del seu objecte, la seua causa i els seus elements essencials, entre el litigi que analitza i un altre tipus de reclamacions per clàusules abusives i si l'ordenament jurídic espanyol contempla terminis de prescripció comparable. Si no és així, el *TJUE apunta que llavors la norma nacional vulneraria el principi d'equivalència.

Sobre un altre tipus de reclamacions de clàusules abusives, l'alt tribunal espanyol ha fixat recentment el termini per a exigir el reintegrament del pagat de més en el cas de les targetes revolving, es consideren usura quan superen en sis punts percentuals el preu normal d'aquesta mena de producte financer— . En una sentència del passat 5 de març, la Sala civil va sentenciar que l'acció per a reclamar la devolució de l'abonat de més pels interessos que comporten aquests crèdits ajornats expira als cinc anys, tal com fixa el Codi Civil. Els magistrats van subratllar que “la usura és una qüestió aliena a l'àmbit del Dret de la Unió” i per tant entenien que no es podia aplicar la doctrina del TJUE sobre la restitució de les clàusules abusives, que estableix que el termini de prescripció comença una vegada es té coneixement que eixos acords són il·legals. Així i tot, el Suprem no va tancar totes les possibilitats a les reclamacions per les revolving i va acordar l'inici de la prescripció en els cinc anys anteriors a la formulació de la reclamació extrajudicial o la interposició de la demanda.

Consulta la noticia original AQUI